Recordo que quan era petita em quedava embadalida mirant a les formigues.
Teniem una genial casa de camp cap a Castelldefels Platja per passar l’estiu,
amb un immens tros de natura al davant i a 10 minuts de la platja a peu.
Està clar que als anys 60’s-80’s Castelldefels no era el que es ara, era un petit paradís molt a prop de Barcelona.
Com us deia, flipava observant a les formigues.
Com carregaven amb provisions cap el niu, cap aquells mini volcans que eren l’entrada a casa seva.
Com interactuaven entre elles quan es trobaven en contra direcció per el mateix camí, imaginava que eren
persones que es trobaven per el carrer i es saludaven:
– Hola bon dia!!
– Cóm va avui la feina??
Les comparava amb els humans, amb les seves estructures socials:
els carrers, les botigues, de compres, de passeig, obrers, cuiners, la reina …
Una societat una mica més rudimentària que la humana però molt semblant.
Tindrien escoles a la seva manera, i no necessitaven ni joguines, ni llibres, ni cinema, ni música,
per que ho tenien tot a la natura, on sortir a jugar i a aprendre cada dia.
Es un fet que la imaginació d’un nen es inesgotable i la meva era infinita.
I si els humans no necessitéssim de tantes coses per viure??
I si fos suficient la natura i el seu art per gaudir de la vida??
Pot ser en un principi va ser així, quan pintavem les parets de les coves que ens feien de casa i el mon era verd.
Per sort hem evolucionat molt des de llavors i ara les nostres vides son molt més còmodes.
Hem evolucionat molt tecnològicament, si. Per lo bo i per lo dolent, el pac va junt per desgracia, la nostre relació amb l’entorn es nefasta…
Però i socialment?? Socialment les coses no han canviat tant. Anem a pas de formiga …
Pot ser si fóssim immortals i per lo tant no necessitéssim de la memòria col·lectiva, que no ens funciona tant bé com a les formigues, la nostre evolució hagués sigut més sostenible i positiva. Clar que alguna cosa em diu que la immortalitat tampoc es la solució, que difícil seria el control de la natalitat…
Per desgracia, la memòria col·lectiva que empenta a les formigues amb les seves rudimentàries societats, no es el fort dels humans, molt més individualistes i complexes.
Està clar que hi han persones molt més evolucionades que altres, i segurament les més evolucionades son les que tenen més memòria col·lectiva o social.
La memòria social ens fa menys egoistes, més empàtics, més intel·ligents i sensibles, més creatius i espirituals.
Més de tot allò que ens diferència de la resta d’animals??
Quants pensament observant a les formigues, el seu devenir es com un mantra, com quan era petita 😉
Espero que us agradi el dibuix, un altre de les meves pasions.